Primavera del 2018, una desena de companyes estem reunides a l'Ateneu Popular La Sèquia de Manresa, centre neuràlgic d'una ebullició permanent de mogudes socials, polítiques i culturals a la ciutat. Entre elles, la Plataforma d'Afectades per la Hipoteca i el Capitalisme i un moviment popular i comunitari en creixement. Ens trobem en una ciutat mitjana d'uns 78 mil habitants amb un alt índex d'habitatge buit. Des del seu naixement el 2012, la PAHC Bages s'ha convertit en un contrapoder urbà, capaç d'albergar un espai comunitari per a gent d'origens diversos –moltes dels seus integrants provenen del Magreb–. És també un espai de lluita i suport mutu entre centenars de persones que permet convertir el malestar que produeix aquest sistema en un formiguer de nous vincles socials, de política del carrer autoorganitzat que genera alternatives reals a la precarietat i l'aïllament social. Vuit blocs de cases i diversos locals han estat ocupats. En els següents anys, cada vegada més col·lectius engrossiran aquesta xarxa: l'Escola Popular –pedagogia crítica per a nens i joves–, l'Escola de dones Soror, la de Joves Alqua –sobretot per a migrants adolescents no acompanyats–, l'Escola Popular de Formació Política, un Espai de Defensa Legal i un sindicat, Acció Sindical Bages. Aquella primavera del 2018 creem un espai feminista que es proposava recollir les potencialitats de les dones de la PAHC, autorganizar un col·lectiu de suport mutu per a abordar les violències de gènere i alhora transversalizar les perspectives i praxis dels feminismes en les lluites en curs. Així va néixer l'Assemblea d'Afectades pel Masclisme i el Patriarcat a Manresa (AAMAS). El que va sorgir d'aquella envolada entre companyes amb trajectòries militants diverses l'expliquem a continuació.

Un dissabte qualsevol de 2021, dels mòbils salten espurnes, nombrosos missatges al grup de Whatsapp, àudios llargs, alguna cosa passa. La veu d'una companya ressona dins de les deu oïdes que conformem actualment el grup motor del col·lectiu –encara que funciona gràcies a un entramat de companyes més nombrós–. Relata el que li ha passat la nit anterior: crits, amenaces i trencadissa de finestres. L’Amal és una dona magrebina que havia recorregut a nosaltres feia escassos dies. El Yusuf, el seu marit, fora de si, ha intentat entrar a la casa on estava refugiada l’Amal amb els seus fills usant una bastida d'obres i trencant els vidres d'algunes finestres sense arribar finalment a aconseguir-lo. L’Amal ens diu que el noi no està bé, té problemes d'addiccions i li han diagnosticat un trastorn de salut mental. La por es respira en l'ambient. La parella viu en una situació realment precària, sense papers, ocupant l'habitatge i sense ingressos. Una vegada més les condicions materials, les polítiques migratòries i els seus efectes devastadors estripen vides en els barris on vivim, agreujant les situacions de violència. Ens costa la comunicació per la qüestió de l'idioma, no fa tant que s'han instal·lat a la ciutat. Per sort, quan la veurem a la seva casa, les dones de l'Associació Al Noor estan fent-li companyia i ens faciliten la traducció.

Escoltem intentant comprendre i evitant judicis o sobrerrelats. Quatre criatures corren pel pis, la més petita s'acosta quan veu que portem una bossa de mà plena d'eines, li diem els nostres noms i ella ens diu el seu, ens mira amb cara de curiositat. Quan fem acompanyaments que no són tan urgents, intentem anar a jugar amb les criatures a un altre costat –amb els anys hem anat parant atenció en qüestions que se'ns escapaven i que avui sabem que són importants–, però en aquell moment anem sobre la marxa, intentant transmetre tranquil·litat. El dramatisme i l'augment de tensió no ajuden.

Dues companyes del col·lectiu i un parell d'amigues que ens acompanyen ens posem a la feina. Els proposem que vagin a una altra casa durant les pròximes nits, però la dona prefereix quedar-se en el seu domicili. A pesar que això ens sorprèn i ens inquieta, és la seva decisió, així que pensem com podem reforçar la protecció, anticipar perills i tenir canals ràpids en cas de necessitat. Acordem assegurar els accessos exteriors de la casa –amb pestells i taulons– i la porta d'entrada. Intercanviem telèfons, ens coordinem amb les companyes d'Al Noor i amb un company que és veí del bloc i amb el qual tenen bona relació. Ell ha parlat algunes vegades amb el Yusuf i es coneixen, està pendent de la situació, en cas que la cosa es posi xunga pot intentar intervenir. Recordem alguns consells d'unes companyes que treballen en el circuit institucional d'atenció a violències de gènere: que ella porti damunt els documents importants de la família o els tingui localitzats en un lloc segur. També les coses de valor, per si la cosa es torça i han de sortir ràpidament de l'habitatge.

Som conscients que la nostra capacitat d'intervenció és limitada: acompanyar-la respectant la seva autonomia, fomentant la seva independència i evitant paternalismes, així com trencar el seu aïllament posant a la seva disposició una xarxa de persones i recursos. Que l’Amal no estigui sola, en això ens centrem. Ens acomiadem amb fortes abraçades i el dia acaba amb una mica menys de solitud. Aquesta nit, les companyes que podem estar pendents dormim amb els mòbils activats.

Aquesta mateixa nit l'escena es repeteix. La barricada de fustes i ferros en les finestres i el pany reforçat de la porta no han estat suficient per a impedir que el Yusuf entri a la casa, però han servit per a retardar la seva entrada. L’Amal ha tingut temps d'agafar a la criatura més petita i pujar volant al pis del nostre amic que viu en el bloc, que l'ha acollit mentre arribava la policia. Una vegada més, s'evidencia la necessitat i la importància de les xarxes comunitàries, dels feminismes, dels antiracismes i del suport mutu, quan transcendeixen els espais purament polítics. Quan recorren els carrers, cases i espais comuns dels barris i ciutats és quan adquireixen el seu màxim potencial. Finalment arriba la policia. Ningú ha resultat ferit tot i que ell portava un ganivet. El detenen i se l'emporten a comissaria.

Comença el tràngol institucional. Ens oferim, al costat de les companyes d'Al Noor, a acompanyar a l’Amal a la comissaria, als jutjats i a activar els recursos disponibles del circuit de violència de gènere. Tot amb sentiments contradictoris de nervis, tristesa, una certa tranquil·litat perquè ella se sent fora de perill, però amb por per la possible deportació i empresonament del Yusuf, pressions familiars sobre ella i un llarg etcètera. Queda camí i no és fàcil. Quan s'aconsegueixen aquests extrems, les opcions són poques i queden reduïdes a la via penal. Ens trobem que la institució no ofereix moltes més respostes, i les que dona són poc encoratjadores de cara al futur i solen revictimitzar a les dones. Els dies següents transcorren entre passar moltes hores en els jutjats, acompanyar-la al Servei d'Intervenció Especialitzada, fer paperassa. També una excursió a la platja que organitza el seu veí perquè el sol, la mar i la companyia formen part del camí per a fer front a aquestes situacions.

La perspectiva antipunitiva en la nostra militància no significa deixar a l'estacada a les companyes en situacions de risc, o no prendre mesures extremes quan la situació es desborda i no hi ha marge d'actuació. De fet, és tot el contrari: ens permet acompanyar i abordar amb tota la complexitat que la pluralitat de situacions i vivències requereixen. En la majoria dels casos, per sort, hi ha més marge d'actuació del que pot semblar. Aquesta perspectiva ens ajuda a entendre que la via penal sovint es planteja com a ineludible quan, en general, és dura per a tots, augmenta les violències en l'entorn immediat i nega la complexitat del context i les realitats en les quals es reprodueixen i fomenten. Els feminismes antipunitius ens ajuden a posar el focus en l'estructura i la materialitat en les quals es donen les violències i augmenten la capacitat de les comunitats per a desactivar els mecanismes que ens condueixen a episodis tristos com aquest, però sobretot, prevenen la seva repetició. I no ens referim només a mesures penals, parlem també de la cultura punitiva en la qual hem crescut que impregna les nostres relacions socials i que limita i deteriora les possibilitats d'un ventall ampli de formes de resolució de conflictes, allunyades del càstig i que s'orientin a l'assumpció de responsabilitats i al canvi social. Avui estem formalitzant una extensa xarxa d'acompanyament en violències de gènere i com a part del nostre treball hem elaborat una guia per a compartir els coneixements apresos durant anys de lluita, una guia que està en constant enriquiment.

Creiem en la prevenció i en l'abordatge de les violències a partir dels vincles comunitaris que fomentin l'autonomia personal i la responsabilitat, disposem d'eines com la pedagogia i l'aprenentatge col·lectiu. Per a reforçar aquesta comunitat, necessitem fomentar els espais de trobada i intercanvi i contra l'aïllament, la por i la desconfiança. Una experiència significativa en la qual participem, va ser un taller d'iniciació al feminisme que es va organitzar des de l'Escola Popular de Formació Política. Unes vint persones, de diferents llocs d'origen –Marroc, Amèrica Llatina, Catalunya, etc–, d'edats, orientacions sexuals i expressions de gènere diferents, de recorreguts vitals molt variats, ens barregem en tres sessions plenes d'opinions, debats i vivències. Vam poder preguntar-nos unes a les altres sense censura ni tabús, ens vam sorprendre, empatitzem i també dissentim. Saber què pensem i com ens pensem i poder-ho posar en comú és un punt de partida irrenunciable si volem avançar juntes. Posar en valor diferents models d'encarnar les inesgotables identitats sexuals i expressions de gènere, superar les normatives servils a l'ordre imperant ens fa més lliures i ens obre camins.

Tenim la certesa que no acabarem ni amb les desigualtats ni amb les violències de gènere sense canviar les condicions estructurals que les perpetuen. Sense desarmar aquest ordre de sexe-gènere que ens empresona en normatives binàries tant frustrants com repressores; sense acabar amb les polítiques de fronteres que neguen drets bàsics i fomenten el racisme i la precarietat; sense posar fi a aquest ordre econòmic infame que ens manté subjectes a la por; sense acabar amb l'explotació que embruteix les relacions humanes i de convivència a les quals aspirem. Ho sabem perquè ho vivim cada dia i perquè tenim el gust d'assaborir les petites victòries que fan possible sostenir-nos més lliures, més fortes i més juntes enmig d'aquest temporal.

Fa un parell d'anys que formalitzem la XEPC –Xarxa d'Estructures Populars i Comunitàries–, un experiment de coordinació dels diversos fronts de lluita a la ciutat. Ens uneix una mateixa praxi política basada en el suport mutu, l'autoorganització, l'acció política comunitària, l'anticapitalisme i l'aposta per les lluites emancipatòries i populars. Sabem que els sistemes d'opressió s'imbriquen i que la sectorització de les lluites ens limita. La XEPC no pretén ser un batibull de col·lectius que se sumen sota unes sigles sinó una embastida articulada, un contrapoder basat en aliances exponencials. Un exemple d'això és la campanya conjunta en la qual estem immerses i que s'impulsa entre Acció Sindical Bages, la PAHC i Aamas per a guanyar la causa d'una companya treballadora de la llar i les cures contra els seus ocupadors.

També hem creat el Suport Mutu Feminista, un espai més lúdic on ens trobarem amb l’Amal, amb ella i altres companyes amb les quals compartim lluites contra els estralls sobre les nostres vides del sistema que ens denigra. Però alhora, és un espai per a compartir balls, menjars i riallades que ens permetin tirar endavant amb un somriure a la cara. Evidentment, no som expertes, tenim molts límits, la caguem de tant en tant i creixem a marxes forçades en cada embat quotidià. Però hem decidit responsabilitzar-nos de fer front a aquest ordre injust i de posar-lo de cap per avall, d'apostar per l'autoorganització, per la pedagogia popular per a superar la cultura del càstig i del punitivisme en benefici de la transformació social, per a reformular com volem que siguin les nostres comunitats. Pel sindicalisme de la vida que ens permet avançar juntes –amb diferències– cap a futurs comuns per escriure.